16 Mars 2.019 07:43:15S 116:45:50W

Bona tarda a tots. Escrivim aquest post a 1.300 milles del nostre primer destí, l’arxipèlag de les Marqueses a la Polinèsia Francesa. Fa quatre dies us dèiem que havíem batut el nostre record amb 218 milles nàutiques a vela en 24 hrs. Però en el món de la navegació oceànica no pots donar res per fet, en qualsevol moment pots tenir un contratemps i perdre en un segon el que portaves guanyat durant dies. Ahir dijous a la tarda es va trencar la drissa de la vela major. No sabem encara les causes, però tot d’una la vela es va desplomar de cop. Hem tingut dues avaries en les darreres hores, la primera tal com dèiem a l’últim post tenia a veure amb la fixació del botaló de proa per l’assimètric, una vela molt necessària en casos de vents portants com els que estem tenint. La segona amb la inutilització de la vela més important del vaixell: la major. Per acabar-ho d’adobar avui dia 15 al matí hem tingut la
típica situació de grops de pluja i vent que van empaitant el vaixell seguint
la direcció del vent.
En situacions
com aquestes és important tenir més d’una opinió i punt de vista a l’hora de
resoldre un problema. A part dels membres de la tripulació del vaixell, tenim sobretot
la sort d’estar en contacte amb reputats mariners i també coneixedors del
Peikea com per exemple en Jordi Bosch o en Quim Gispert. També amb l’Andrej
Hawlina, l’eslovè que va portar el Peikea al carib des de Croàcia fa un any
llarg. I inclús l’astiller ens dona respostes en menys de 24 hores!. Mails i
trucades via satèl·lit , moltes vegades a hores intempestives, ens ajuden molt
a encarar els problemes que tenim i a buscar-los una solució. Gràcies amics! Avui hem fet
molta feina, entre grop i grop .... hem recuperat la drissa de la major que estava
dins el pal, hem provat de pujar la major amb la drissa de pujar el gènova ( un
cop pujat el gènova al començament de temporada, es fixa amb un cap i la drissa
queda lliure, ) i hem dissenyat i provat una solució per poder utilitzar l’asimètric.
En Pep també ha provat de pujar al pal de la major per reemplaçar la seva drissa.
Quan estava a punt d’arribar a la creueta del pal un parell d’onades han mogut
de valent el Peikea, aquest moviment es multiplica a les parts altes del pal. El
moviment de un trimarà es mes curt però molt mes brusc que el de un monocasc. Ha
començat a donar voltes de manera incontrolada i l’hem hagut de baixar. A part
d’alguna rascada sense importància no ha passat res. Però situacions com
aquesta ens ensenyen que allò que pot ser realment simple a port o fondejats, a
mar obert poden ser grans complicacions. Finalment hem
optat per fer servir la drissa de pujar el gènova com a drissa de la major. En
aquests moments la tenim pujada amb un ris. Toquem ferro perquè aguanti, ja que
no es per aquesta funció i no sabem el malament que treballa. Falten 1.300
milles per arribar a destí. Pensem que hem
resolt la fixació en el botaló per l’assimètric,
aquella vela que s’infla com un globus. Hem fet una petita prova i sembla que
funcionarà. Demà, depenent del temps i del vent, el provarem a fons.
El Peikea
navega ja entrada la nit al Pacífic Sud entre 8 i 10 nusos, amb vents de 20
nusos, amb la major que ens ha costat tant de pujar amb un ris i el gènova
atangonat amb una retinguda. Un dia fas
218 milles, l’altre en fas 150... És el que hi ha per aquests verals.
L’equilibri entre “treure drap” per córrer i la prudència és el que tots
busquem, no sempre però el trobem. Ens venen al
cap els navegants que en temps passats recorrien aquests mars amb mitjans, a ulls nostres, altament precaris. Fent
aquestes singladures ens adonem del valor que tenia aquella gent. Oblidats
moltes vegades per la història, des
d’aquest racó dels mars del sud, els retem amb aquestes paraules el nostre
petit homenatge. |